LES DONES EN LA DICTADURA DE FRANCO

Fa més de dos mil anys que les vídues són objecte de la caritat de les persones de bona fe, tant de temps com fa que la dona no compta o, per ser més justs, no comptava gairebé per res.

Aquesta és la historia d’unes dones que són víctimes d’una època molt diferent a l’actual. Ara s’ensenya a les noies joves a guanyar-se la vida per si mateixes, però les seves àvies, mares o tietes es van deixar la pell per poder ser unes bones mestresses de casa i, després de tot l’amor que van donar, quan se’ls morí el marit els queda la misèria. I Precisament perquè ara que és conceptualment una aberració pensar que les coses siguin així, és quan les contradiccions de la nostra societat moderna son més evidents que mai.

Aproximadament cap a l’any 1959, un petit grup de dones vídues, a causa de la seva desprotecció amb els organismes oficials i la societat, van decidir unir-se per defensar els seus drets i els dels seus fills, per tal de fer front a tots el problemes que en solitari estaven patint. En aquells temps tot girava dins de la llar i l’entorn de la parella, amb l’home treballant fora de casa i la dona fent front a la casa amb els fills i l’economia domestica. Però amb la mort del marit la dona no te cap preparació pel seu nou estat de viduïtat. Tanmateix, ha de superar tota sola aquesta etapa plena de dificultats, algunes vegades amb fills a l’atur, alcohòlics, etc.., D’altra banda, a la casa s’ha de seguir pagant el telèfon, l’aigua, la llum, el lloguer i els impostos al 100%. Aquestes dones necessiten un treball remunerat, però tenen moltes dificultats per trobar-lo a causa de les càrregues familiars. Actualment algunes estan treballant amb feines reconegudes (7,1% de les Vídues) però la resta, la majoria, subsisteixen amb treballs molt precaris dins l’economia submergida: moltes hores de treball i mal pagades.

Encara queden a l’estat espanyol disposicions legislatives que menyspreen la condició femenina, com ara la que des de l’any 1967 estableix que quan una dona es queda vídua només cobri el 45 % de la pensió a la qual el marit tenia dret (des l’any 2004, el 52% de la base reguladora de la pensió del marit).

La mestressa de casa està en vies d’extinció a causa d’una perversa combinació de feminisme i de crisis econòmica, si bé és cert que encara hi ha noies que es casen i deixen la feina o, més ben dit, deixen de buscar-la. Avui en dia les noies poden estudiar una carrera, ser independents, i qualsevol torna a fer una feina tan desagraïda i mal pagada com la de mestressa de casa.

Una de les tasques tradicionals i més dures de la mestressa de casa ha estat la de tenir cura dels malalts i dels membres d’edats extremes de la família. La sacrificada generositat de les mestresses de casa, que durant molts anys han estat educades per fer totes aquestes tasques per obligació, i gratuïtament, per amor a la família, no s’ha vist recompensada quan el marit ha mort, ja que s’han quedat en la més completa de les misèries, perquè la tasca que havien desenvolupat durant tot aquell temps, la de mestressa de casa, no era, ni és actualment, contributiva.

La majoria d’aquestes dones ja tenien alguns anys de cotització. Moltes havien treballat de joves en feines remunerades fins que un bon dia van deixar de fer-ho per poder dedicar-se al bon funcionament de la casa i de la família, per aconseguir allò que en aquella època era tan important: la unitat de la família; que els que anaven a fora sabessin que a casa sempre hi hauria algú; d’altres vegades perquè els pares o avis s’havien fet grans i algú n’havia de tenir cura. Sigui pel que sigui aquí tenim un col•lectiu de dones que després de desaparèixer el marit, per llei de vida i d’estadística, resulta que les deixen quasi sense una pensió d’acord amb el nivell de vida que portava amb el seu marit, i només amb el 45% de la pensió que el difunt estava cobrant.

Segons la fundació “Un Sol Món”, durant el 1996, de les 105 mil llars més pobres compostes per un sol membre de més de 65 anys, el 96% estaven formades per dones, això vol dir que una tercera part (32,1%) de totes les llars pobres de Catalunya estaven presidides per dones més grans de 65 anys. Aquest és un col•lectiu relativament nombrós ja que cal considerar que aproximadament el 54,6% de totes les llars pobres estan presidides per una dona sola, sigui quina sigui la seva edat.

Actualment l’organisme de la Seguretat Social disposa d’un gran excedent econòmic i podria fer que les pensions de viduïtat més baixes arribessin al 70% de la cotització del sou o pensió del difunt marit. El govern no hauria d’especular amb la mort d’un dels membres de la família i hauria de deixar una pensió digna per a la vídua.

Si creiem que la societat no és un conjunt d’individus sinó una comunitat de persones, hi ha injustícies que clamen al cel. Si som una comunitat quant al repartiment de l’esforç i la contribució al treball, també ho som quant al repartiment de beneficis.

A la societat catalana i espanyola s’han anat reduint les lleis discriminatòries respecte a la dona, i en molts àmbits la desigualtat se situa en el terreny dels fets més que no pas en de les normes jurídiques. Queden, encara, moltes preguntes pendents:

Que esperen els Governs de Madrid per canviar aquesta llei tan injusta, els polítics ho tenen a l’abast?

És pot viure, avui dia, amb una pensió de 180€ o 240€ al mes?

A partir de l’1 de gener del 2002, el percentatge que s’aplica a la corresponent base reguladora per determinar la quantia de les pensions de viduïtat s’ha incrementat de manera general un 1%, passant del 45% al 46%. I al 2003 el 48%. Al 2004 el 52%.

Fins quan continuarà havent-hi dones que quan es fa fosc surten de casa seva, deixant-hi l’amor propi, i recorren els carrers per recollir dels contenidors restes de fruita i verdura que els supermercats han tirat, o han d’anar als menjadors de caritat dels organismes d’ajuda a la pobresa, per poder tenir un plat calent?

És veritat que avui en dia la pobresa a Espanya té cara de dona?

A la Bíblia la vídua és sovint la imatge de l’ésser humà exposat a la injustícia i la misèria. Qui és el responsable que algunes vídues continuïn sent l’expressió d’aquesta imatge en el llindar del segle XXI?

La moral del col•lectiu és la que ha de fer possible que la societat que vingui sigui una societat de persones realment humanes, amb possibilitats de continuar portant una vida digna per tothom i fent-ho extensiu al nombrós grup de persones, dones i vídues, amb dret a la vida i que han col•laborat en la construcció de la present societat, i s’han realitzat conjuntament com a persones, i no per veure’s relegades a figurants de segona pel sol fet d’haver perdut els seus marits i per ser dones viudes.

En el segle XX, la democràcia ha portat un canvi del paper de la dona dins la nostra societat, i el seu accés generalitzat en el mercat de treball. L’avenç de la tassa de població femenina ha estat espectacular i ha anat unit a l’imparable progrés per l’igualat envers l’home en els rols familiars. Aquests canvis han transformat profundament la realitat social sobre la protecció de les persones i de la societat amb les pensions, i les pensions de viduïtat.

La millora de les pensions és una fita que els col•lectius de dones no han d’abandonar mai. Unes pensions dignes són la millor garantia d’un país socialment avançat i just. Mai en la història de la humanitat tants guanys generats amb l’esforç de tanta gent han estat tan desigualment distribuïts.